El temps havia estat
estranyament benèvol. I ara surt fum de les xemeneies de les cases.
De sobte, la boira ha guanyat terreny i es pot ensumar el
mar. He enregistrat una certa nostàlgia en la memòria, una maror de silencis. Conec
bé alguns corriols vells i ondulats,
d’una distància infinita.
Així, doncs, aquí em trobo, dempeus, mirant el gris de l’horitzó. Me’n recordo
dels vells camins, d’un temps passat, i
gairebé tot es redueix a això, malgrat tot. Impassiblement.
Aquesta nit he somiat amb el meu pare, amb cara amable i
rialler. M’ha fregat lleugerament
l’espatlla i m’ha dit adéu, amargament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada