dissabte, 16 de novembre de 2013

Una maror de silencis



El temps havia estat estranyament benèvol. I ara surt fum de les xemeneies de les cases.
De sobte, la boira ha guanyat terreny i es pot ensumar el mar. He enregistrat una certa nostàlgia en la memòria, una maror de silencis. Conec bé alguns corriols vells i  ondulats, d’una distància infinita.
Així, doncs,  aquí em trobo, dempeus,  mirant el gris de l’horitzó. Me’n recordo dels vells camins, d’un temps passat,  i gairebé tot es redueix a això, malgrat tot. Impassiblement.
Aquesta nit he somiat amb el meu pare, amb cara amable i rialler. M’ha  fregat lleugerament l’espatlla i m’ha dit adéu, amargament.