Dies blancs

(Tota promesa té un caire absurd quan s’esvaeix en el vent.)

Hi ha dies blancs que  s’apropen als núvols interiors,  sensuals i plàcids, i que avancen lentament amb llums escarransides. Alguna vegada reculen, carrisquejant, mentre es bressolen en fullatges tendres mentre el foc atia.

Hi ha nits blanques que erren el camí, fent passes inquietes resseguint rius, on encara degoten de brases.

(Ben aviat vindran les albes  gebrades, i moltes  coses que mai no van ser ni seran.)