Un altre instant

“Le souvenir d’une certaine image n’est que le regret d’un certain instant.”

MARCEL PROUST, Du côté de chez Swann



Abans que la nit
acotxi l’oblit
un pardal esquerp
esgarrapa la teulada.

El vell clau

Temps de vessar
la saba fugaç...

I miro el vell clau
sense gaire pressa
sota un cel carmesí
tothora inabastable.

Com el dia primer,
tinc cants enfollits
de fulles seques
des de l’última
embranzida.

Una escletxa de llum

Una mimosa als llavis s’esmuny.
I només això, portant un petit farcell
que ressona a metall d’aigua
perpetu.

(I una escletxa de llum... Aleshores esdevé la dilatació infinita.)

Un espai remot i salvatge.
Un viatge lleuger de pedregams.
La veu del desert i el blau cel
quan tot queda enrere.

Antropomorfisme de gel

Una constant

Observa tot el que li cau davant dels ulls. Pren una tassa de cafè i arronsa el nas. Té les mans fortes que agafen el volant del tractor mentre respira fondo. Posa la primera i arrenca. A les cinc i cinc deixa el camp llaurat i alguns ocells que, tendres com una mala cosa, picotegen els cucs desenterrats. Pensa que el proper sol el fecundarà. Els seus ulls s’han acostumat als terres grisos, a mil textures que no acaben mai, i a la llum tornassolada que comença a envernissar la terra remoguda. Aquells perfums tan sentits...
Hi han moments que de vegades passen desapercebuts, però ja no hi han excuses que valguin: treballa el tros; com cada any, en la mateixa època, assegurant el retorn cíclic. Hi han coses que no canvien mai des d’èpoques ancestrals. I això és tot el que sap, nítidament.

Al cel hi ha núvols de neu. Al cap i a la fi, l’home del temps ho va anunciar. Tot importa, llavors. Sens dubte, un llapis esmolat començarà a retocar els teulats avorrits, resseguint línia a línia totes les teules, i la solitud que el riu arrossega al costat del seu camp, seguirà sense immutar-se. Les primeres volves de neu comencen a caure, però encara li queda molt de temps, tot es refarà, quan es desgeli...

La voluntat

“La voluntat només és la consciència d’un moviment del nostre esperit en relació i en direcció a l’exterior, al qual correspon un moviment centrífug al nostre sistema nerviós.” (Fragment de “El vencedor del temps” (contes de Pêro Botelho).

FERNANDO PESSOA


Tothom em reprova la meva falta d’ambició.
De tant en tant m’agrada fer alguna acceleració esverada, amb el cotxe; com si em digués va, afanya’t, sentint el delit de fugir cap a un univers imaginat sense límits.
Hi tinc tot el dret, quan el cor se’m tanca com un puny als altres i el vent esbufega fort i dubtós; car en això no pas en tot hi veig fracàs.
Sembla ser que només sé escoltar el silenci malenconiós de la ràdio on tot es confon, però, en el fons, somric obertament i segueixo accelerant el vehicle sense cap rumb aparent.
En un principi, algunes accions poden fer gràcia, però al final no. No podem estrènyer el vent amb els braços, en absolut, ni tampoc avançar quan arriba el dia que ja no et despertes amb cap carícia.

(Avui torno cap a casa amb una frisa nocturna en la pell, com una esgarrinxada.)