Una inquietud indefugible al seu rostre
a altes hores de
la nit
i l’herba creix sota els seus peus.
Duu una maleta plena de fum
damunt l’espatlla i en els seus ulls.
Recorda ciutats, llocs,
erugues i saltamartins.
Nou moscada i arrel d’api.
Qui sap..., si una sargantana al sol
li evoca, encara, quan respira a fons
enmig d’un bosc de neu i
foc,
el temps dissolt.
Té agulles a les mans i el delit d’una tendresa
als dits. Fa un braçalet de fil d’un blau de mar,
de silenci i ombres.
(Tornar
a viure, arran de terra.)
Sospira la lluna
i somriu en la claror
pregona del vespre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada