dilluns, 26 d’agost de 2013

Arran de terra


Una inquietud indefugible al seu rostre
 a altes hores de la nit
i l’herba creix sota els seus peus.

Duu una maleta plena de fum
damunt l’espatlla i en els seus ulls.

Recorda ciutats, llocs,  erugues i saltamartins.
Nou moscada i arrel d’api.

Qui sap..., si una sargantana al sol
li evoca, encara, quan respira a fons
enmig d’un bosc de neu i  foc,
el temps dissolt.

Té agulles a les mans i el delit d’una tendresa
als dits. Fa un braçalet de fil d’un blau de mar,
de silenci i ombres.

(Tornar a viure, arran de terra.)

Sospira la lluna
 i  somriu en la claror
 pregona del vespre.