Tot
sembla remorós i l’aigua tèrbola. Algunes coses s’intueixen a través de la meva
finestra de gel, quan veig un primer
raig de sol.
–Poc importa, o potser sí...
En
el cel hi han espais inexpugnables. No
em sembla pas insòlit, si més no, quan ressonen les pedres immensament
generoses, esmicolant-se, sota el vent.
Una
cosa no exclou l’altra. Per això puc escriure paraules lluminoses, escoltant el
silenci. És possible, sí, quan me
n’adono dels cants tristos d’alguns
ocells nocturns i del diàleg fallit d’un venedor de panses.
(Hi ha una altre classe de vida, aquella que
et fa créixer i et fa veure que tot és
possible, quan faig lliscar una flor sobre els peus. I tot això...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada