dimecres, 5 de juny del 2013

Tot sembla remorós




Tot sembla remorós i l’aigua tèrbola. Algunes coses s’intueixen a través de la meva finestra  de gel, quan veig un primer raig de sol. 

 –Poc importa, o potser sí...

En el cel hi han espais inexpugnables. No em sembla pas insòlit, si més no, quan ressonen les pedres immensament generoses, esmicolant-se, sota el vent. 

Una cosa no exclou l’altra. Per això puc escriure paraules lluminoses, escoltant el silenci. És possible, sí, quan me n’adono dels  cants tristos d’alguns ocells nocturns i del diàleg fallit d’un venedor de panses. 

 (Hi ha una altre classe de vida, aquella que et fa créixer i  et fa veure que tot és possible, quan faig lliscar una flor sobre els peus. I tot això...)