Són
tres quarts de nou. Les clarors del fanals s’estenen amb ombres subtils i els
papers en blanc s’omplen de taques finíssimes de claror.
Més
enllà de la llum, un rastre em duu cap a
una albada quieta. Quan tot just acaba d’aflorar,
per tal de conservar l’equilibri, el silenci. Tot just fa un minut, però, les
fulles dels arbres han esdevingut rius de
tempesta, quan m’hi he acostat.
(I la vida: batec sistòlic
d’alguns i una obsessiva incertesa d’altres,
remors de vents dintre els boscos i en cada ombra del camí, instants de pluja, exactament com un degoteig de
nèctar als llavis.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada