divendres, 28 de juny de 2013

En la pols del camí

“En l’Univers existeixen només dues coses: els àtoms i el buit. Tot allò que existeix és material. El propi buit és necessari per al moviment dels cossos que no podrien trobar lloc ni podrien moure’s sense el buit.”

EPICURI


Els colors càlids anunciaven un altre dia, davant un camp de blat espigant-se.
Havia plogut tota la nit, havia plogut rítmicament una pluja fina que va deixar un paisatge  en  dansa. Els matolls verds de l’herba s’arrapaven als pendents de les roques davallant fins la cala petita. I lluny,  com terrossos de sucre blanc, les barques dels pescadors s’allunyaven. La superfície del mar era llisa com l’oli.
Per primera vegada mirava el seu conjunt enfangat. I només, de tant en tant, escoltava un tro de la tempesta llunyana. Em vaig tombar per veure el què havia deixat, però estava massa distreta per captar  els detalls.
A mig matí el cel cremava. Gairebé era impossible resistir una atmosfera com aquella, asfixiant. Cap el tard, havia deixat abundants petjades en el seu jardí, convertint el terra cuidat   en un fangar. Vaig girar la mirada cap el sud, on hi havia una paret de bardisses que formava un mosaic difús.
Sempre ha estat així, no ve a tomb dir que mai no havia deixat passar ni els gats per el forat de la meua porta. Tot i així, allà hi havia una  flor. Tot era fruit d’un atzar fortuït que va fer que pensés que,  sens dubte,   arribaria lluny. Sobretot tenint en compte que fugia com un ocell astorat.