“En
l’Univers existeixen només dues coses: els àtoms i el buit. Tot allò que
existeix és material. El propi buit és necessari per al moviment dels cossos
que no podrien trobar lloc ni podrien moure’s sense el buit.”
EPICURI
Els colors càlids anunciaven un
altre dia, davant un camp de blat espigant-se.
Havia plogut tota la nit, havia
plogut rítmicament una pluja fina que va deixar un paisatge en
dansa. Els matolls verds de l’herba s’arrapaven als pendents de les
roques davallant fins la cala petita. I lluny,
com terrossos de sucre blanc, les barques dels pescadors s’allunyaven.
La superfície del mar era llisa com l’oli.
Per primera vegada mirava el
seu conjunt enfangat. I només, de tant en tant, escoltava un tro de la tempesta
llunyana. Em vaig tombar per veure el què havia deixat, però estava massa
distreta per captar els detalls.
A mig matí el cel cremava.
Gairebé era impossible resistir una atmosfera com aquella, asfixiant. Cap el
tard, havia deixat abundants petjades en el seu jardí, convertint el terra
cuidat en un fangar. Vaig girar la
mirada cap el sud, on hi havia una paret de bardisses que formava un mosaic
difús.
Sempre ha estat així, no ve a
tomb dir que mai no havia deixat passar ni els gats per el forat de la meua porta.
Tot i així, allà hi havia una flor. Tot era fruit d’un atzar fortuït que va
fer que pensés que, sens dubte, arribaria lluny. Sobretot tenint en compte
que fugia com un ocell astorat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada