Hi havia tantes vitrines plenes com coses inútils
que s’exposaven en aquella botiga; peces antigues suspeses en penombres i multitud d’andròmines
que feien olor de pols, afilerades com en un museu i covant secrets... Va mirar al seu voltant, com
qui té tot el temps del món, tenint cura de no trencar cap copa i passant pels
passadissos gairebé aguantant la
respiració. Li semblà que ho veia tot i res, res que fos útil, fins hi tot una
peixera amb tres peixos tristos, i tot allò que s’amagava i que intuí bategant
darrera els taulells: una història, un destí.
Abans de tombar per una cantonada, se’n va
assabentar de la seva presència quan ja
portava cinc minuts tard, just quan
acabava de fer la compra i tornava cap
a casa. Davant la porta d’aquell vell magatzem hi havia molta gentada i
va guipar-lo de reüll amb obstinació. Va ser llavors, quan va pressentir-lo amb
una fragància suau i una curta mirada vers la
seva silueta. No volia que tombés
el cap i la veiés despentinada. De fet ella va recular, dissimulant. Començava
a tenir fred.
Va marxar d’aquell lloc tenebrós; li arribaven veus
des del carrer –uns mots llunyans i rialles. I es va trobar enmig d’una plaça radiant de sol i ventilada, sense saber
cap a on anar. Tampoc no se li acudí
posar una mà protectora al damunt dels ulls. En va tenir prou de posar-se les
ulleres fosques.
1 comentari:
...Ho he vist com en una pintura...ple de colors...ocupant justament cada lloc...El lloc tot ell...
Preciós!
Publica un comentari a l'entrada