dilluns, 7 de gener de 2013

Vagabundejant



(A banda i banda del carrer hi ha flors magres
ressecades pel fred de les últimes gelades.)

A fora hi ha onades de tedi.
Decideix vagabundejar una llarga estona protegit d’un cel gris. L’aire  s’escola per sota les portes com si no l’afectés. En el fons, sí,  nota el fred sec mentre es posa l’abric.  Finalment, ha aparcat alguns dels seus versos inútils en un camp de vinyes.
Les respostes no li vénen mai soles, per això ha deixat d’improvisar preguntes.
Ha triat el carrer més llarg. Totes les cases tenen  façanes descolorides  i creu que tot s’està denigrant.  Mira sense mirar perquè li formigueja  una part del cos. Imagina que les pessigolles s’esvairan  per art de màgia, però no pot controlar el notable batec de cor que tragina.  Això és com l’amor, dedueix,  un terreny pantanós.  Creu que l’amor, amb el temps, es torna més pràctic; car li ofereix l’oportunitat d’una estranya  placidesa.
Mentre camina, va esquivant uns nens que juguen  a pilota, se’ls mira i els somriu. No té res més a fer.