L'emprempta d'un silenci

Hi havia tantes vitrines plenes com coses inútils que s’exposaven en aquella botiga; peces  antigues suspeses en penombres i multitud d’andròmines que feien olor de pols, afilerades com en un museu i covant secrets... Va mirar al seu voltant, com qui té tot el temps del món, tenint cura de no trencar cap copa i passant pels passadissos gairebé  aguantant la respiració. Li semblà que ho veia tot i res, res que fos útil, fins hi tot una peixera amb tres peixos tristos, i tot allò que s’amagava i que intuí bategant darrera els taulells: una història, un destí.

Abans de tombar per una cantonada, se’n va assabentar de la seva  presència quan ja portava cinc minuts tard,  just quan acabava de  fer la compra i tornava cap a  casa. Davant la porta d’aquell vell magatzem hi havia molta gentada i va guipar-lo de reüll amb obstinació. Va ser llavors, quan va pressentir-lo amb una fragància suau i una curta mirada vers la  seva  silueta. No volia que tombés el cap i la veiés despentinada. De fet ella va recular, dissimulant. Començava a tenir fred.

Va marxar d’aquell lloc tenebrós; li arribaven veus des del carrer –uns mots llunyans i rialles. I es va trobar enmig d’una  plaça radiant de sol i ventilada, sense saber cap a on  anar. Tampoc no se li acudí posar una mà protectora al damunt dels ulls. En va tenir prou de posar-se les ulleres fosques.