dilluns, 2 de juliol de 2012

Marea baixa


–Un caminar iniciàtic i de tornada. Nedant entre els vents, buscant el nom de cada flor.
–La calma s’encomana... I els ulls se’m il·luminen allà on a penes passa mai ningú.
El sol tomba cap al carrer de la dreta i, a banda i banda, tot ho veig d’un blau absolut. De reüll capto l’horitzó llunyà. Hi podria arribar a peu o corrent sense fer gaire esforç.
Amb una mica de sort podria veure el mar, de fit a fit, ja de ple estiu.
Les tardes són llargues. En qualsevol cas prenc nota i em torno a fer preguntes.
–No hi ha res definitiu?
Tinc la consciència de la mirada i del meu indret. Preciso: palpo la fesomia de les  coses, els replecs de les roques, l’entramat de la memòria de cada racó de la vall i de la roda còsmica fins a l’infinit.
–La marea és baixa. M’hi estic cinc minuts llargs, aquí, on cada dia faig el mateix recorregut. És el meu territori recorrent, com em diuen. Però l’aigua, passi el que passi,  seguirà amarant les  arrels del manglar amb gust de segles.