–Un caminar iniciàtic i de
tornada. Nedant entre els
vents, buscant el nom de cada flor.
–La calma s’encomana... I els ulls se’m il·luminen allà on a
penes passa mai ningú.
El sol tomba cap al carrer de la dreta i, a banda i banda, tot ho veig d’un
blau absolut. De reüll capto l’horitzó llunyà. Hi podria arribar a peu o corrent
sense fer gaire esforç.
Amb una mica de sort podria veure el mar, de fit a fit, ja de ple estiu.
Les tardes són llargues. En qualsevol cas prenc nota i em torno a fer preguntes.
–No hi ha res definitiu?
Tinc la consciència de la mirada i del meu indret. Preciso: palpo la
fesomia de les coses, els replecs de les
roques, l’entramat de la memòria de cada racó de la vall i de la roda còsmica
fins a l’infinit.
–La marea és baixa. M’hi estic cinc minuts llargs, aquí, on
cada dia faig el mateix recorregut. És el meu territori recorrent, com em diuen. Però
l’aigua, passi el que passi, seguirà
amarant les arrels del manglar amb gust
de segles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada