dilluns, 23 de juliol de 2012

L'evanescent


La xafogor aclapara dia a dia i  els dies s’empalmen amb les nits com si tot depengués d’alguna cosa i els ulls es tanquen contra  la  història escrita i per escriure. Però...
Oh, sí! I tant! Després d’un llarg temps d’amnèsia col·lectiva els fets no tindran  la més mínima importància. L’agonia semblarà que  s’haurà acabat.
Ben mirat –qui sap...,  potser al final acabarem vivint feliços sempre més repliquen algunes veus esperançades i que  ressonen com un eco enmig de la sorra saturada de cossos vermells, impassibles.
La poesia platejada del temps serà com el tresor llunyà d’un ocell que et feia companyia.
Un esguard de melangia  i l’oratge canviant a cada moment: l’evanescent, com algunes paraules que diuen i no diuen allò que es pretén dir.
A poc a poc les  mirades ja no projectaran cap ombra, només  deixaran anar  una discreta malenconia i una aparença de irracionalitat: un matís de color gris al seu davant. I res més.