La xafogor aclapara dia a dia i els
dies s’empalmen amb les nits com si tot depengués d’alguna cosa i els ulls es
tanquen contra la història escrita i per escriure. Però...
–Oh, sí! I tant! Després d’un llarg temps d’amnèsia
col·lectiva els fets no tindran la més
mínima importància. L’agonia semblarà que s’haurà acabat.
Ben mirat –qui sap..., potser al final acabarem vivint feliços sempre
més –repliquen algunes veus
esperançades i que ressonen com un eco
enmig de la sorra saturada de cossos vermells, impassibles.
La poesia platejada del temps serà com el tresor llunyà d’un ocell que et
feia companyia.
Un esguard de melangia i l’oratge
canviant a cada moment: l’evanescent, com algunes paraules que diuen i no diuen
allò que es pretén dir.
A poc a poc les mirades ja no projectaran cap
ombra, només deixaran anar una discreta malenconia i una aparença de
irracionalitat: un matís de color gris al seu davant. I res més.
1 comentari:
Ets poesia en moviment...;)
Publica un comentari a l'entrada