“Una vegada alguna cosa va caure feixugament a terra, directament damunt els nostres caps. Tots dos varem mirar al sostre i varem allargar involuntàriament els braços, com per entomar-lo.”
LOUISE ERDRICH. La reina de la remolatxa
Desplego el mapa i situo amb dos punts vermells el camí, de punta a punta. No és complicat, uns setanta kilòmetres d’autovia i dotze més de carretera comarcal, i els últims quatre de sotracs. Comptat i debatut, una hora llarga per arribar al lloc, del viatge indiscret.
(Rellegeixo Safo. Comencen els dies llargs, com a afegiment de la seva bellesa intrínseca.)
Aquesta nit les gotes de pluja s’han repenjat com collarets damunt l’herba hirsuta.
No em sorprèn gens que, en un primer moment, em decanti a recopilar pensaments tronats. No obstant, m’obro pas per la via que travessa la línia del nord, és tant preciós allà dalt, a Tnellasle, em dic.
Es torna a fer fosc a les bandes del riu. Tot just el sol em deixa entremig dels turons de carbassa i el paisatge s’ha entelat de tons rovellats; que sembla un oasi plàcid, adormit, de vides latents. No s’escolta cap soroll, només una reminiscència d’origen i una memòria imprecisa: l’imaginari, com un rastre de fulla tendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada