dilluns, 28 de juny de 2010

Somni



Vespre. Nit...
S’intenta fugir de la retòrica i es cau en el primer escaló.
Però, com desobeir el xiulet que crida el remat?

Sovint, tot se’ns esdevé obvi.
Com la pell que se’ns torna enrojolada amb el sol
i com l’aigua que baixa del riu.

(La vida és tan pletòrica...)

Els arbres blancs s'atapeeixen al marge del riu.
Sempre veig arbres blancs vora el riu, en el somni
com ànimes solitàries que viuen al compàs d’un vent
implacable.

Fondalades de silenci
(i un remor llunyà, impacient, com d’aquell qui espera al desert.)
I he pensat que tot tornava al seu lloc, quietament.