“Tot, altra vegada, torna?
O és que res ha canviat?
O ets tu, el mateix que torna sempre?
I el borinot i la rata, la sargantana i la palmera
i la clau que grinyola al forrellat i la porta
que s’obre i deixa entrar el que havia quedat
a la nit, a la intempèrie rosada de la nit,
on cadascú troba el cau on arraulir-se.”
ANTONI MARÍ, El desert
Les cortines del cel s’inflen
com una vela. I a quarts de set
deu mil foteses. Núvols en la memòria,
equació de colors, de pluja
vora el foc...
No s’hi pot fer més.
Un estimball de preguntes
davant l’arbre sec sense fulles,
en una realitat circumdant
que juga a ser un altre
frenèticament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada