Res és tan clar

Res és tan clar ni tant inquietant
com una cara, un vèrtex, una aresta...
i després vendre’m al dimoni juganer,
esperant que em respongui amb lucidesa.

(Allà on l’eco arriba més lluny del prisma lític.)

Estotjar còdols en capses blau cel
i descórrer la cortina, a pocs minuts de les vuit.

(Parlar amb les pedres, tot just començats els estudis.)

*

Tot just he de tallar el fil i estirar,
decidir el sí o el sí, malbaratant l’escenari
on ningú podria refusar
una proposició semblant.

Reobrir la capça de trons
i recordar el què s’hi amaga:
un supòsit de muntanya
d’ombra absenta, de bedolls.

Harmonia de contraris: blanc i negre
abrigats amb pols de vidre...
O deixar-ho córrer, que reposi l’estrafolari
fins que ho doni per bo i definitiu.

(Aleshores, sens dubte, es prendran decisions.)

Viure al marge de les coses,
d’aquelles branques esporgades,
mentre m’ensabono les mans
amb pell de síndria.