“Te recuerdo como eras en el último otoño. Eras la boina gris y el corazón en calma. En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo Y las hojas caían en el agua de tu alma. Apegada a mis brazos como una enredadera. Las hojas recogían tu voz lenta y en calma. Hoguera de estupor en que mi sed ardía. Dulce jacinto azul torcido sobre mi alma. Siento viajar tus ojos y es distante el otoño: boina gris, voz de pájaro y corazón de casa hacia donde emigraban mis profundos anhelos y caían mis besos alegres como brasas. Cielo desde un navío. Campo desde los cerros. Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma! Más allá de tus ojos ardían los crepúsculos. Hojas secas de otoño giraban en tu alma.”
PABLO NERUDA (poema 6. veinte poemas de amor)
Em prenc una cervesa freda i tanco l’interruptor de la musa, en la meva casa vora el mar, mentre guaito de reüll els núvols grisos i les veladures del temps.
De bat a bat, he obert la cortina i el cel esmorteït ha continuat igual ben avançat el matí.
Tinc temps, avui, sense sentir-me forastera. Perquè hi ha éssers que porten corbates de ratlles llampants...
Hi han éssers que es deixen portar pel corrent de les aigües on neden, altres que s’arrosseguen sobre el fons del mar o estan enterrats dins del fang del fons marí.
Pops i taurons es reprodueixen. La vida segueix en la vida.
El dia s’ha despertat en el plom. Ha nevat en l’abisme inconsistent de somni de pedra, embardissat d’esvorancs basàltics. Tan gèlids que...
Dues vides, deu mil, infinites possibilitats.
Però avui no és dia per estendre roba al balcó. Avui és un dia per ordenar, preservar i covar tot allò especial, el què m’és propi, amorosament, dins el calaix de la memòria.
L’aire és fred. Fred i expandit, sobre l’asfalt antic de la nit.
Dues vides que es creuen i es retroben. Dues siluetes que s’allunyen, un sentiment mutu que ha perdurat en el temps.
Què podien haver estat si haguessin anat per un mateix camí, en altres circumstàncies? Només una espurna de vida construïda per l’atzar. Una espurna enmig l’univers. Només els quedaria això i la nostàlgia.
Només els quedaria la seva veu lenta, calmada. De fum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada