Adaptabilitat

Amb els viatges podem pensar en la memòria i, no obstant, la memòria com idea, no té gaire sentit si no recordem.
Alguns viatges es fan mentalment o en somnis; altres es fan directament, quan el nostre cos avança decidit, sense arrossegar els peus pels pendents de la vida, però tampoc a quatre gambades i amb el cap cot. Viatjant podem arribar en algun indret diferent, quan les imatges es converteixen en miralls i defineixen altres perfils ignorats de nosaltres mateixos. De vegades ens endinsem al desconcert de les hores, a l’escenari dels dies, observant els espectres prenyats de ressons, com si encara hi hagués el consol de veure, d’escoltar i d’aprendre del vol de les orenetes.

*

El fet que alguns animals poden imitar el llenguatge humà, és una cosa tant vella com el record. Al final, només són sons, no pas llenguatge, diuen. Només són ensinistraments i emocions que exterioritzen per expressar-se... El “llenguatge” dels animals ha aportat a altres convenciments, als científics; diuen que expressen pors, desitjos, alegria i tristesa. Recorden i tenen “memòria”, com els humans.

Els científics creuen que hi ha una diferencia clara entre l’adaptabilitat i “l’adaptativitat”. L’adaptabilitat és un patró de comportament, oposat a l’altre concepte que indica l’adaptació del patró a un medi concret, si ens referim a l’evolució de la conducta i que pot variar per a satisfer les necessitats imposades a un canvi de lloc o medi ambient. Per exemple, els insectes tenen un exosquelet fort que els protegeix dels enemics i que poden adaptar-se a una determinada i indefinida varietat d’ambients gràcies a la seva morfologia específica. Alguns poden viure en llocs càlids amb temperatures extremes o en llocs freds, sense por de congelar-se, d’aquí ve la seva gran adaptabilitat.

Essencialment, tots els éssers vius es defineixen pel seu comportament. La memòria és una altra cosa. “La memòria creu abans que el coneixement recordi. Creu molt més temps que recorda, molt més temps del que triga el coneixement a preguntar. Coneix, recorda, creu un passadís en un llarg edifici fred, arruïnat, ple de ressons, un llarg edifici de rajoles d’un roig ombrívol. Tacats per la pluja de més xemeneies que les seves, construït sobre una mena d’aglomerat de carbonisses sense un bri d’herba, rodejat de fàbriques fumejants i cenyit per una tanca de filferro de tres metres d’alçada, com una penitenciaria o un jardí zoològic. I, allí dins, amb un piular infantil de pardals, uns orfes uniformement vestits amb tela blava sorgeixen en visions boges i furtives, desapareixen, després, de la memòria, però queden constantment en el coneixement, tan constantment com les parets fredes, les finestres fredes on la pluja de carbó de les xemeneies veïnes corre en regalims de llàgrimes negres” (1)


(1) WILLIAM FAULKNER (Llum d’Agost)