dissabte, 2 de maig de 2009

Tensant la corda

El so és una ona mecànica que es propaga longitudinalment. També es coneixen les ones transversals, com les de les cordes que vibren perpendiculars en la direcció de propagació de l’ona.

Hi han expressions curioses, com per exemple la de “veure la llum”... amb connotacions diverses.
Però la llum, és una ona transversal o longitudinal?
S’han fet experiments que indiquen que la llum és una ona transversal, utilitzant dos làmines Polaroid idèntiques, com les que s’utilitzen per polaritzar les ulleres de sol. Aquestes làmines són força transparents i quan es superposen l’una sobre l’altra, al girar lentament una làmina, la regió de superposició s’ennegreix fins que es torna fosca quan una de les làmines ha girat 90º amb respecte l’altra. Sigui com sigui, la realitat és que les dos làmines juntes es tornen opaques. Si seguíssim girant, la regió de contacte començaria a fer-se més clara, i quan hauríem acabat de fer un altre gir de 90º, la regió de contacte es tornaria altra vegada transparent.
Segles abans d’inventar-se les làmines Polaroid, es va observar un fenomen semblant utilitzant cristalls naturals com la calcita. De fet, Newton va pensar que aquest fenomen era una evidència en contra de la teoria ondulatòria de la llum.
Aleshores, tothom suposava que si la llum era una ona, aquesta tenia que ser longitudinal amb el so. No obstant, ningú va poder explicar el fet de girar quelcom al voltant d’un eix paral·lel a la direcció del moviment de l’ona, i que podia afectar a la intensitat d’una ona longitudinal. L’any 1817, Young va suggerir l’explicació natural del fenomen: la llum era i és una ona transversal.


*


No me n’havien dit res de les coses que em podien passar en la vida, quan em desentenia de la llum que m’era propera i de les persones que més m’estimaven. Si em sóc franca, m’haurien d’haver estirat les orelles des de bon principi, de quan n’era inconscient. Però no em planyo de res. Qui n’és conscient de tot?
No sé qui sóc, però sóc aquí, encara. No sé, tampoc, perquè he mantingut tants sentiments il·lusoris...
Ara, a casa, torno a sentir les carícies tangencials que m’acaronen les galtes. Em llisquen sobre la cara i els cabells. Així i tot, no he pogut menys que aturar-me en observar una corda, que es va tensant fins l’infinit, pactant amb mi mateixa, per a no descartar res.