dijous, 12 de març de 2009

Tothora


“Per què acabem sempre fent versos quan estrenyem el nostre pensament?”


GUSTAVE FLAUBERT




A sota cobert, les nits s’acosten amb una remor continguda i mesquina.
Desprès d’un hivern equànime, els colors obstinats es van retrobant fingint un ball, entre natures mortes.
-Aviat floriran les mimoses, m’he dit, desprès d’escoltar un batec amic difícil de definir, però m’he avesat a no caure en cap temptació.


*


He deixat la roba a l’ombra de l’ambigüitat, al vell corriol de pedres i esculls, com ahir. Com ahir, he esperat enmig del bardissar i la música del mestral ha sonat mentre les ombres de la tarda es definien en siluetes blanques, amb una metamorfosi dubtosa. Vora el camí tinc una estranya sensació que no admet rèplica. Dins meu, mil vides i mig amor. Mils amors i mitja vida, tothora.

(Tothora, cerco la veu del vent que mou les ombres inquietes, desemmascarant el temps.)