dimarts, 26 de novembre de 2013

Des de darrera una cortina


Des de darrera una cortina observava la verdor del paisatge que, tard o d’hora, es metamorfosejaria en una estora de  castanys, ocres i vermells de sang.  De lluny, un moment llarg, tornava a sorgir la remor del tren que s’allunyava  per la via perdent-se en un soroll somort.  Era a primera hora del matí.
A l’estació no hi va trobar ningú. Malgrat el vigilant, amb ratlles marcades en la  pell de la cara, cremada del sol.
D’ençà d’uns quants dies, les finestres havien estat reobertes per tal de ventilar la casa que havia estat tancada.  Sempre vetllava perquè es mantingués l’ordre i els vells costums. La seva padrina li havia ensenyat. Li havia dit que s’allunyés dels que ni creien ni deixaven creure i que, potser, tothom ve i se’n va pel mateix abisme. Pensava en això, en silenci, i es va sobresaltar quan va sonar el telèfon.


Tenia pampallugues als ulls. Dotze hores en tren havien estat masses hores, li semblaven que no acabaven mai, com  l’avantsala  a l’eternitat.