Des de darrera una cortina observava
la verdor del paisatge que, tard o d’hora, es metamorfosejaria en una estora
de castanys, ocres i vermells de
sang. De lluny, un moment llarg, tornava
a sorgir la remor del tren que s’allunyava
per la via perdent-se en un soroll somort. Era a primera hora del matí.
A l’estació no hi va trobar ningú.
Malgrat el vigilant, amb ratlles marcades en la
pell de la cara, cremada del sol.
D’ençà d’uns quants dies, les
finestres havien estat reobertes per tal
de ventilar la casa que havia estat tancada. Sempre vetllava perquè es mantingués l’ordre
i els vells costums. La seva padrina li havia ensenyat. Li havia dit que
s’allunyés dels que ni creien ni deixaven creure i que, potser, tothom ve i
se’n va pel mateix abisme. Pensava en això, en silenci, i es va sobresaltar
quan va sonar el telèfon.
Tenia pampallugues als ulls. Dotze
hores en tren havien estat masses hores, li semblaven que no acabaven mai, com l’avantsala
a l’eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada