dilluns, 3 de setembre de 2012

Camins (II)



“El sentit i l’essència no s’amaguen darrera les coses; són en cada una d’elles.”

                                                                                           HERMANN HESSE

Vestia de color blanc i tenia els cabells daurats, en hora mandrosa.
Em vaig girar per veure’l bé i em pogués veure, també. Li vaig preguntar qui era.
Em va dir que tenia una capça d’estampes de la memòria i em va preguntar què volia. Només varem pronunciar els nostres noms i varem bescanviar-nos les mirades.
–Admirables cels..., hi ha una infinitat de cels que fan obrir els cors per a retenir-los més a dins nostre. Als nostres ulls esclatants; cels oferts al plaer dels sentits.
Aprofitàrem l’instant, abans que la canícula penetrés llargament al nostre terrat, abans que arribés el moment que les ombres haguessin resseguit el  camí i tot allò que conformava la vida. Així i tot, varem dir-nos adéu.
I tanmateix...
El rellotge va tocar un quart.