divendres, 1 de juny de 2012

Un aire benèvol esdevé...


Em vaig asseure i vaig escoltar.
–Que ens podem veure?
Murmurà un sí inaudible. Devia bullir per dintre...
–A les nou.

Com individualista solitària m’exposo al foc, darrera el telèfon.
El viatge esdevé fugida, com la imatge d’un amant passatger allargassant l’ombra per qualsevol racó del món.
Mentre la llum  llueix al fons de la sabonera, em frego les mans després de seguir el rastre d’una aranya. Tot s’inclina a la memòria d’una comèdia vella, perquè una vegada es coneix una cosa ja no pot ser ignorada, només oblidada, si ens convé.
L’aigua s’està desfent en vapor sobre el mirall. I  penso que aquest podria ser el millor moment... Però tot torna a quedar tranquil.
A fora, un aire benèvol esdevé reflex i miratge als fils que em lliguen.
De vegades cal tancar els ulls i deixar que el sol declini a l’horitzó.

Tothom fa el que pot... Per tant, ja m’està bé.  
En privat rumio altres opcions, posant flors fresques al rebedor, envaïda per el poder de la síntesi.

(Només tinc una fotografia de mi i no m’hi assemblo gens.)