Observa tot el que li cau davant dels ulls. Pren una tassa de cafè i arronsa el nas. Té les mans fortes que agafen el volant del tractor mentre respira fondo. Posa la primera i arrenca. A les cinc i cinc deixa el camp llaurat i alguns ocells que, tendres com una mala cosa, picotegen els cucs desenterrats. Pensa que el proper sol el fecundarà. Els seus ulls s’han acostumat als terres grisos, a mil textures que no acaben mai, i a la llum tornassolada que comença a envernissar la terra remoguda. Aquells perfums tan sentits...
Hi han moments que de vegades passen desapercebuts, però ja no hi han excuses que valguin: treballa el tros; com cada any, en la mateixa època, assegurant el retorn cíclic. Hi han coses que no canvien mai des d’èpoques ancestrals. I això és tot el que sap, nítidament.
Al cel hi ha núvols de neu. Al cap i a la fi, l’home del temps ho va anunciar. Tot importa, llavors. Sens dubte, un llapis esmolat començarà a retocar els teulats avorrits, resseguint línia a línia totes les teules, i la solitud que el riu arrossega al costat del seu camp, seguirà sense immutar-se. Les primeres volves de neu comencen a caure, però encara li queda molt de temps, tot es refarà, quan es desgeli...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada