Camino

Mai no oblido el què m’ha donat. El què em dóna, encara, la vida. No pas coses minúscules, sinó tot el contrari. Avui trobo temps per rumiar-hi, encara que només obtingui una imatge relativament nítida.

Res no m’obliga. I, no obstant, alguna vegada he provat d’explicar les raons que em fan escriure, però ara no hi entraré; sempre he trobat excuses per claudicar.
Camino per embussats indrets, matant hores abans no arribi demà. He deixat la maleta dels records ben lluny, intentant de desfer el camí recorregut. Però les coses que passen (i que he deixat endarrere) no sempre parlen de mi; em sembla que tot està per fer.

M’endinso en una atmosfera mig transparent destinada a entendre. Trobo una mena de relació simbiòtica entre el jo i el mirall. Vaig directe a tot allò que en diem desmesura, cap a les intervencions de l’atzar... De les hores que em vindran donades des del silenci i un molt llarg etcètera.
Van i vénen les coses, sí, i amb grans vestidures, que envaeixen els terres cendrosos de la via com una onada sinuosa que va acaronant la pell més dura del vidre.
Aparentment res m’obliga i retorno al punt d’inici, intentant d’esquivar els bassals.
Són dos quarts de deu i fa fred. Les botigues van tancant les portes i els ulls de la nit s’enfosqueixen, mineralment. Camino. Tot sembla tan fàcil...