“Tot i que les fulles siguin nombroses, l’arrel només és una. Les meves flors i les meves fulles han brandat al sol al llarg dels dies enganyosos de la meva joventut. Ara puc marcir-me en la veritat.”
W.B. YEATS
S’omplien els espais buits. I tot era a mà.
Em vaig asseure i vaig obrir un diari mirant paraules: taula, sol, paisatge, platja, cel, amor, núvol, muntanya, horitzó...Vaig desviar els ulls; creia que era una simple qüestió de supervivència, mentre entravem a l’autopista just al sud dels límits de la ciutat.
El bus feia parades enervants i la distància en el temps, entre la primera part del trajecte i l’última, em semblava immensa. Si pogués resumir en una sola imatge de tot el què recordo és la del xofer obrint la guantera agafant unes olleres. Una passatgera el va mirar fixament. Va assentir. Un home acalorat em va dir perdoni i em vaig apartar per deixar-lo passar.
Tot em semblà un esforç inhumà. Una nena sanglotava i es passava la pinta pels cabells. Em mirà amb ulls plàcids, presumida. Crec que em somreia, la joventut, quan vaig deixar Lisboa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada