dijous, 8 de setembre de 2011

La nit és quasi blanca



“Per amor, les dones fem miracles: abandonem el lloc de treball, l’origen geogràfic, la identitat genuïna, perseguim el guerrer d’or, el pastor de la capa de plata, l’estel del Natzarè, etc. I arribem al desert, on tot és silenci i sorra, i de dia et mata la calor i de nit el fred et mata.”

JOSEFA CONTIJOCH

La nit és quasi blanca, d’un blanc que escup una lluna sense pietat. La nit és quasi blanca i el camí recte per on es sol passar es torna tort i sinuós. Una via plàcida que es capgira.
La lluna llueix intensament. S’escolta un intens remor d’origen, per on es trepitja, blanc sobre blanc. Es percep la incertesa dels bassals enmig del no-res, entre pujols i fondalades.
Ha començat a ploure a comptagotes i un ocell xiscle dins els herbassars. De cop, la realitat es va distorsionant, adossant-se a un silenci expressiu que amb el temps es convertirà amb un ritme d’estiu. De festa major.
S’escolta la fi de la infantesa i es riu amargament. La vida és encara més breu, de llargs preparatius, davant un semàfor en vermell.