La fressa del mar s’escoltava des de qualsevol punt de l’acantellat i alguns núvols grisos anaven i venien enmig d’un so que s’esmorteïa. A l’altra punta, una pell daurada, el paisatge d’aigua era més salvatge, més petit i brillant, però escandalosament salvatge, fins aturar-se en sec.
Havia plogut. Va ploure en una hora captiva que s’escampà. En un dia més, íntim, davant el mirall tremolós del mar. Fins aquell moment li semblà que només l’havia vist en fotografies.
Aquestes coses les recordaria més endavant. Depenia, lògicament, de la seva memòria. I del dubte metòdic. Perquè la memòria, amb les seves descripcions anecdòtiques, de vegades li era inútil. Sempre havia començat amb la observació, amb la objectivitat, amb el límit present de no poder quantificar totes les dades. Més tard, tot ballaria al seu voltant. Va pensar que podia endur-se una mica de roba, cap el tard refrescaria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada