dilluns, 14 de març de 2011

Instantània humana


No, encara no era jo. Era una remor de passes inexistent, de nit tèbia, abans de plorar, crec. Abans que m’esporuguís la nit.
Abans d’adormir-me, un glop de llet i la lluna enorme amb cràters a la finestra:
impàs de renovació del somni. I a poc a poc m’enfilava en la meva talaia mental,
mirant-te de ben lluny.
Poques vegades m’havies voltat amb el braç, ni tampoc quan més ho necessitava, perquè tu eres l’absent permanent.

Els dies estaven escrits, fins i tot la joventut dels mites i el somriure dels altres.
T’amoïnaves per qualsevol cosa; però no em deies res, no.
Mentrestant jo havia acabat d’encetar l’angoixa adolescent, recordo.
Això sí, tu feies la vida que et trobaves quan sorties de casa i deixaves les finestres
obertes, esquitxades de pluja.
Tant et feia que et cridés amb el singlot a la gola, flairant la sal de l’aigua.

Em semblava que tenies trossos de neu als ulls, a la boca...
Tot plegat, el silenci. I ara revisc el buit
quan les mirades han quedat suspeses en l’aire, en estomes d’aram.

Ja no em sé res quan et parlo des de la distància.
Ni tampoc no hi fa res que surtin els meus fantasmes,
ara que m’he fet adulta i tu te’n has anat per sempre, mare.