És i no és l’espiga de sempre posant a ratlla amb un desig abaltit l’esguard perdut sobre la tija, ardidament. Tanmateix, vénen de lluny els blats acaronant un xic la pell fina del seu fullatge verd tirant a sofre ebri endormiscat.
Realment és com una carícia de la brisa vespertina que et sorpren estirada damunt el blat al bell mig d'un preciós camp perdut...Sota la immensitat del cel. És meravellós llegir-te Mon!!!
.jpg)
1 comentari:
Realment és com una carícia de la brisa vespertina que et sorpren estirada damunt el blat al bell mig d'un preciós camp perdut...Sota la immensitat del cel. És meravellós llegir-te Mon!!!
Publica un comentari a l'entrada