(Quan es pongui el sol cremaré la feixina dels dies
que es desintegrarà en vermell.
Ben entrada la nit encendré una fuga de guspires, diligent.)
Des de la immediatesa, m’afaito
just on comença la pujada de vertigen,
al passeig del núvol negre.
No dic res de mi, fins al revolt
de la pedra llisa i de les fondàries incendiades
aferrant-me en una mateixa cançó, eficaçment.
Somric alleujada, enfront del vidre
d’última generació...
(Mentre l’aigua es cola pel voladís.)
2 comentaris:
Com una suau brissa acaronen les teves paraules els esperits d'ulls clucs que passen i s'aturen a respirar-les...Molts petons!
jeje, Isabel, guapa! gràcies i una abraçadassa!
Publica un comentari a l'entrada