Temporals (II)

II

Aquells anys foren particularment pròdigs; havien estat molt productius. S’haurien pogut convertir en grans amics, fins i tot. Però les coses no havien anat per aquest camí. Perquè s’havien equivocat de mig a mig. Perquè el camí sempre és ple de rocs. Perquè la força es converteix en feblesa. Perquè la covardia t’empeny avall i, sense voler-lo, en fem bandera. Perquè la hipocresia ens il·lumina fins l’alba...

Les escoles ho saben prou bé, de tot plegat.
Naturalment, necessitava alguna cosa més que diners; amb diners tot s’arregla, fins i tot es poden comprar bombons, però no ni ha prou.
Tot esdevé història. Tot s’hagués convertit en història pedagògica si s’haguessin atrevit mirar-se als ulls. Tot hagués pogut ser diferent...
Una altra discontinuïtat concreta, d’un temps abstracte, inversemblant. El somieig d’un home, de mirada encesa, sense lloc ni nom. La fantasia de la dona, que pensa en llocs bonics.

-Ens queixem de vegades del poc cas que ens fan els altres. Ja seria hora de deixar de mirar-nos el melic, sempre els deia el professor de sociologia als seus alumnes, els dilluns i dimecres de cada setmana. Però el professor, amb el rigor propi que el caracteritzava, acabava les classes sempre dubitatiu, tot escoltant les passes dels alumnes que s’allunyaven pel passadís. No podia ensenyar solfeig als lampistes, ni matemàtiques als artistes. Ni filosofia als mecànics. En estones curtes, succeïen masses coses, per poder ser enteses... Així fou durant molts temps el seu ensenyament: abismes reiterats. Futeses.
Sovint moren herois, murmurava, car no ho desitjava per a ell. Des de l’aula, encara que sembli estrany, se sentia d’un altre planeta. Vet aquí la seva història, de bona fe.
Avui ha tingut notícies de la seva alumna preferida, desprès de molt temps, mentre gesticulava inútilment, enmig d’un silenci expectant.

-M’hauries d’ajudar, li va dir.
-Ja saps que estic a la teva disposició, pel que calgui -va respondre-.
-Diners?
-Sí.
-Anem a parlar-ne a casa teva tot prenen una copa?
No va gosar dir-li que no. Què hagués fet tota sola als carrers de Nova York?
Va obrir la porta del pis.
-Tinc una tortuga, un gerani i un llit.
-Vaig passejar pel parc, les fulles queien vermelles dels arbres. Tenia fred.
-M’escoltes...?
Va trigar a contestar.
-Em fas pena.
Va obrir els ulls i li va dir: Vés-te’n!