dimarts, 3 de novembre de 2009

Temporals (I)

(Cartolina postale amorosa fine '800. Ricerca doc. fotografica: Elena Terni. Milano)


I



“ D’hora, a migdia d’un diumenge plujós de novembre, un home baixava de pressa per la Tercera avinguda, passava per davant de floristeries tancades i barrades, amb les mans enfonsades a les butxaques i el cap inclinat fent front al vent.”



DAVID LEAVITT (La llengua perduda de les grues)



Segueix plovent amb una força incoherent. La nit entra per la finestra i el mestral escombra les fulles del carrer. És un dia plujós i també ho havien estat les quatre nits anteriors.
És inútil cavil·lar. La seva casa no té unes regles estrictes, només segueix un cert ordre. Un ordre ambigu enmig d’una pulcritud excelsa. És inútil poder pensar amb aquest vendaval que desballesta tot el què troba.
L’ambient fosc que l’envolta fa que decideixi mirar amb obstinació sota la taula, una vegada i un altra. S’acomoda en una cadira mentre el vent i la pluja no paren. Darrera la porta tancada hi retroba l’ambigüitat. I tot és fosc.
Em demana sovint que li parli, abans de tot, de l’última escena... (se’n recorda sempre de les obres de Stendhal).
Obre el televisor i les misèries continuen. Les mateixes veus aspres i afins. Folles. A l’esquerra un ventall de cases buides i espígols cremats. Al fons, capçades esporgades de violetes dormint.
De cop, tot observant com el lampista treballa, se li il·lumina el pensament. No pot pensar en res més. No pot, ni obrint la porta.