diumenge, 11 d’octubre de 2009

Paraules

Com pues afilades, els rierols de pols segueixen pentinant els desnivells d’un paisatge plàcid. A la dreta, un grapat de cel amb clarianes tardorenques i una veu profunda, sense rumb. Més enllà, policromies tornassolades que es descomponen, alçant-se de puntetes enmig d’una claror insòlita, en aquest dia memorable.
Avui l’aire és sufocant. S’acosta una tempesta que descarregarà sobre el ventre de la terra, sobre els grocs dels raïms, sobre els pàmpols i de les vergues recargolades dels ceps, oscil·lants.
I les arrels de les vinyes seguiran furgant dins el caus on dormen els talps.

Totes les coses s’ajusten, quan s’empren adequadament els mots per a definir-les.
Hi han paraules que sonen com un retret, quan només són mormolades al xiu-xiu, però que són fonamentades, fonamentals i necessàries per a un mateix, al cap a la fi.
Algunes paraules són remors a cau d'orella, musicals i íntimes, que intenten traduir la impressió que produeixen el sentit d’algunes vivències. De fets reals o ficticis.
Però exhibir el sentiment d’un mateix poc importa, amb paraules. No importa perquè tot està escrit per els altres. Per els demés hi restarà un batec somort, l’abstracció, al capdavall.
Tot està dit i jo ja no puc més escriure cartes d’amor sota el baobab. Reescric sobre un coixí de molsa, sobre un palimsest... Reescric esperant la verema.

(La raó és flonja. El pitjor no és tenir-ne, malgrat tot, de raor.)