dilluns, 15 de juny del 2009

La constant de Planck


“Veniu, tots els que estigueu descontents
Com a amos solius de cambres guarnides
Amb ocells muts i flors falsament florides,
i armaris plens de somnis morts fa temps!

Veniu, escombrem, com una núvia, el vell carrer:
escombrem les fulles mortes amb cruel granera;
preparem-nos per a la Primavera,
el nuvi de qui anhelem el pas lleuger.

Escombrarem les ombres, on les rates s’han nodrit;
escombrarem la vergonya; i en lloc seu pararem
una estança d’amor, un esplèndid llit

de flors àvides de Primavera fragant.
I quan arribi, els nostres somnis morts desvetllarem;
i quan arribi, tots els ocells muts cantaran.”*





*AARON KRAMER (EPITALAMI)



L’espai, el desert i l’espera.
La nit i el gall que desvetlla
el darrer son. La meva son,
el somni i el dilema.

El que se’n diu un dilema:
la dualitat ona i partícula,
un quàntum de llum sobre el pit gebrat.
Com pedra cantelluda, la clivella epidèrmica.

(Tot és instant, si escolto i obro portes
a l’estiu pròdig, a la llum.)

Tot són hissades i abaixades
als camins del laberint.
Raïms daurats, panys i escates...
Tot va com una seda.

(Planck sobre la taula i els peixos en la dàrsena.)