dijous, 11 de desembre de 2008

La llunyania


“La conversió de l'energia no és altra cosa que la destrucció d'una diferència, la creació d'una altra diferència. El futur és la direcció en el qual augmenta l'entropia.”

Ilya Prigogine

La Mar llegeix un llibre, asseguda al banc de fusta sota l’ombra d’un vell castanyer, al jardí. Quan fa bon dia, la terrassa del jardí s’omple de persones grans que es troben per passar l’estona. Tothom es coneix, però només el necessari...
Alguns homes juguen a les cartes, altres als daus, aliens al pas de les hores.
Un grup de persones gaudeix de l’esplendor del dia. Algunes intenten aferrar-se a les coses, encara, com si fossin infants quan abracen les seves joguines.

Els ulls d’en Salvi observen plens d’aigua la Mar, manllevant pensaments llunyans i rialles evocadores que el vent s’endugué. I la desitjà a la nit...
L’havia acompanyada gratament en aquell passeig, en Salvi. Aquell dia s’havien endinsat en un espai ple de flors, tranquil i de somriures tímids. Li havia agradat caminar amb ell, a la Mar, camí amunt, mentre el seu destí s'agitava en la llunyania.

-Res no ha estat en va, però els anys ens separen del tot, Mar.
-Ens hem fets grans abans d’hora, Salvi.

Darrerament havien passat masses coses, els temps s’havia anat escolant, i les paraules i els sentits s’anaven oblidant per sempre.
Avui, desprès d’escoltar el crit profús d’un ocell en la branca del castanyer, s’arrambaven plegats i per última vegada al recer de la bellesa.
Un fet del tot real i no pas cap somni. No, no pas avui, quan trobà imatges reflectides en els seus ulls, i mirà més enllà de la porta oberta que tenia al davant, la Mar.
(Ell acabarà desfent la maleta, amb recança, darrera la claror de la finestra de l’hospital geriàtric.)