Per el camí de baix, tots els racons eren fondos.
M’havia quedat en el verd castany del bosc...
Els meus ulls havien acotat la mirada, però era el què volien veure, i no res més. La mirada havia tingut el sentit paradoxal de la continuïtat, fins aleshores, fins i tot experimentà una mena de sense sentit, un sentiment que no tenia nom. Per un instant, havia desaparegut l’objecte i jo mateixa.
Els meus ulls havien acotat la mirada, però era el què volien veure, i no res més. La mirada havia tingut el sentit paradoxal de la continuïtat, fins aleshores, fins i tot experimentà una mena de sense sentit, un sentiment que no tenia nom. Per un instant, havia desaparegut l’objecte i jo mateixa.
(Havia trobat la simultaneïtat d’instants. )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada