Tinc un record vague de l’última vegada, quan vaig intuir el poder de l’ombra blanca darrera meu, entre remolins d’aigua i anguiles.
No tinc res a dir, malgrat la saviesa dels altres, quan em diuen que res no es inútil.
(Però l’amor encara es mou i la pluja ha escombrat els vents amb una força indomable, i l’aigua clara ha tornat com rosada als llavis.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada