dimarts, 14 d’octubre del 2008

Vaig dir prou

Dins l’habitació del nostre hotel hi planava una llum pàl·lida, confident.
Em va passar la mà pels cabells i em va prémer contra el seu cos. Llavors, vaig sentir un vincle atàvic amb ell.
Teníem gana. I menjàvem amb la mateixa fruïció que un famolenc davant un plat d’espaguetis amb salsa de tomata i formatge calent. A mi, mai m’ha agradat la llet i els seus derivats. Cal aclarir, tanmateix, que l’aversió cap els làctics, no obeeix pas a cap fet o circumstància especial i, no obstant, em pregunto amb un deix de frustració sobre la vida que havia portat fins aleshores amb ell.
Curiosament, intueixo que hi ha fets, llocs i situacions que el temps tot ho mena.
Aquell dia era clar, d’un setembre assolellat i esplèndid. Li vaig dedicar. I, entremig, tota la pesca: havíem passat un temps asfixiant i monòton. Aquell insòlit parèntesi, i el d’altres contades hores que passàvem junts, es movia entre les restes dissecades de les fulles en un herbari i entre una letargia indolora. En realitat vivíem fragments. Al capdavall, ens feien falta per ser feliços.

“¿Potser, la felicitat no és altra cosa que omplir de petites plenituds els forats que teixeixen les hores?”(1)

Ben entrada la nit, va començar a ploure desmesuradament, esfilagarsant-se totes les ombres i vaig dir prou. Vaig imprecar en silenci l’atzar i, de bell nou, li vaig dir prou.

(Avui, la sorra blanca de la platja ha guanyat una altra llum.)

(1) Rafael Crespí

1 comentari:

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

petits instants de plenitud! Sí, perfectament portada la citació i molt ben desenvolupat el relat. una petita joia...
"Esfilagarsant-se totes les ombres" en la pluja... bonica imatge...
Salut!