dimarts, 21 d’octubre de 2008

Una de tantes


“No sóc lletja. Fins i tot sóc bella.
El mirall em retorna una dona sense deformitats.
Les infermeres em tornen la roba, i una identitat.
És normal, diuen, que tal cosa passi.
És normal en la meva vida, i en la vida de les altres.
Sóc una entre cinc, una cosa així. No sóc un cas sense esperança.
Sóc bonica com una estadística. Aquí hi ha el meu pintallavis.”

SYLVIA PLATH
Tres dones

Hagués respost, a tots aquells silencis i quan hi havia trifulgues, però mai trobava el moment oportú. Sí, li hagués respost, naturalment, a totes aquelles paraules tirants i d’atzucacs, sempre esmussats de boirina.
Però en algun lloc la llum dels ulls s’entelava...
Havia sentit coses que ara ja no sentia, i el cos tampoc no li responia.
Els seus ulls li preguntaven el per què de tot plegat. I les decepcions van quedar ofegades en el pas dels anys. Però “El temps, tanmateix, no perdona, i l’esforç, quan és balder, va minvant fins que es declara en retirada”.(1)
Envoltada en la mediocritat i en la mesquinesa, aquella dona havia presumit de ser valenta, fins i tot orgullosa d’aquell home; que li havia ensenyat on havia de mirar. I esdevingué en el seu testimoni mut i silenciós fins llur decrepitud. Però l’aire havia estat ple de possibilitats, hauria pogut enfilar-se a un arbre i contemplar les valls que hi havia més enllà del mar...

-Posa’m un altre cafè, li demanà.
-Aquí el tens, vols sucre?
-No. La roba la vull planxada.
-Per descomptat.
-Llustra’m les sabates.
-De seguida.
-Tornaré tard. No m’esperis desperta.
-Dóna’m les gràcies.

Amb el brunzir del ventilador, i la respiració lenta i serena, no va voler dir res i de sobte aquella nit i les que seguiren es van fer més llargues.
El continuà estimant, poc o molt, i només ho va saber molts anys més tard, quan li va demanar que es casséssim.

(1) Antoni Serra (cit. Carrer de l’argenteria, 36)