dimarts, 21 d’octubre de 2008

Lentament

Lentament, tan lentament com els dies que passen, la meva embriaguesa d’escriure és fa cada vegada més ineficaç. Fa uns dies que sóc aquí, asseguda sense poder fer res. Escric, debades, a casa meva, rodejada dels meus llibres, de la meva música i dels retalls de mil diaris sense data, amb una certa calma. De tant en tant, m’interrompen algunes ràfegues de vent que colpegen la finestra. Imagino tot allò inútil que es remou per dins, sovint, i que no acabo de pair mai del tot.
-Vet aquí els tòpics de sempre, vet aquí els records d’aquelles persones que vaig conèixer i que encara són amigues meves, vet aquí el temps oblidat i les memòries imperfectes...
Intento escriure i no puc. L’argument és antic. Molt antic, com si fos una pel·lícula cremada que s’hauria de recompondre. Però, per què? Per a qui?
El passat, allò havia estat tot, el segueixo desconeixent, una mena de sentiment efímer que, avui i per sempre, continuarà marcit.
M’havia acostumat a suportar totes aquelles coses que passaven, que solen passar, sense ser sentides ni viscudes. Només passen. Hi ha coses que és millor callar-les. Ignorar-les.

(Em faig un te. A la cuina, tots els plats a l'aigüera.)

2 comentaris:

Eduard ha dit...

Per què? Per a qui? Qui sap quins seran els destins dels mots que escampem. la xarxa electrònica no és més que una ampliació del mitjà de comunicació que sempre ha suposat el llenguatge. L'escriptura, al cap i a la fi, no és més un mitjà més del primer origen. Quan els poems d'Homer van quedar fixats en escriptura, feia generacions que es transmetien oralment. Potser, fins i tot, eren més perdurables que en ser escrits, ja que encara que així van quedar definitis i enviats molts segles enllà a través de temps atzarosos, només alguns d'ells van arribar-nos. Si no ens carreguem el planeta, serem una baula més de la cadena, i el que ara enviem al ciberespai ens sobreviurà o no. Qui ho sap...

Mon Pons ha dit...

Eduard, moltes gràcies per les teves paraules.
Cert, penso que la xarxa electrònica ha dilatat la nostra realitat. Els aparells, ens han possibilitat tafanejar i ficar-nos en móns llunyans, doncs la nostra intromissió infinitesimal pot anar cap l’Univers de les estrelles i dels planetes, i cap a les partícules més ínfimes d’un àtom, transformant els nostres límits com a persones i eixamplant o empetitint les nostres possibilitats.
En algun lloc vaig llegir que “si poguéssim desprendre’ns de tot orgull, si, per definir la nostra espècie, ens atenguéssim estrictament a allò que la història ens presenta com a característica constant de l’home i de la intel•ligència, potser no parlaríem d’Homo sapiens, sinó d’Homo faber.“
No sé, potser això és un altra tema...