Sento aquell hoste, el silenci, sempre omnipotent que m'acompanya. I ara només em queda escandir la fredor de les paraules, lentament, però em costa tant desprendre'm de tot allò que duc a l'esquena... Quina altra cosa puc fer jo sinó demanar-me cap on vaig?
*
Buido la meva copa i mastego uns glaçons, com si fossin caramels transparents. M'abelleixen. Tant com m'agraden els gelats; m'agraden simplement posar-me'ls a la boca deixant que la llengua s'entumeixi, fins que em queda insensible.
(Darrera una pedra seca s'amaga una formiga.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada