dilluns, 28 d’abril de 2008

Llibertat i serenor

(Un escrit al mur de la ment.)


Passejo per camins bifurcats de pluja, prop dels aiguamolls i per damunt d'herbes semblants a rajoles púrpures. Recullo engrunes d'un paisatge plàcid, escoltant les remors del silenci i el soroll sord i nocturn de l'absència.

Evito els esvorancs, els claus de via...

Camino sense haver d'arrossegar el meu propi pes i estimo les flors menudes.


Algunes ginestes han començat a florir. Les seves branques oscil·len, lànguidament, una vegada i una altra, al compàs de l'espera...

I res. Com si res, hi han pensaments que em burgen sovint, com esquerdes pregones de l'ànima, de quan em parlaven amb als ulls, una vegada i una altra.


Em resulten antics, els records: qui sap, són com aquells falsos aforismes que em continuen cremant per dins, com si haguessin traspassat tots els miralls de la pell. Així hi tot, he penjat el cartell de “no passeu”.

Repensar el passat no em dóna cap resposta sobre qui érem. Però, si tot fos així... les excuses han de ser covardes, per força.



1 comentari:

Jean Robur ha dit...

Mmmm, com omple aquest poema, Mon. Graciès per fer-nos aquest regal. Salutacions des de molt a prop!