dilluns, 7 de setembre de 2015

Ocàs blanc


Comença a enfosquir.
D’un temps ençà, tot li sembla vulgar i decadent. Fa un esforç i es va distraient mentre mira una fotografia capficant-se en l’any en què havia estat feta. Mira el seu darrera i llegeix: “Desig”.

–El desig...
Ho llegeix pausadament i obre els ulls,  sota uns núvols blancs suspesos en l’escalfor de l’aire. Uns núvols que dibuixen el cel amb un blanc intens fent el seu curs, indiferents, com si fossin d’un bé comú.

–Desig i  malenconia  sovint van de bracet, recela.

 Avui només necessitava una paraula per començar una altra història, entremig del seu ocàs blanc,  per tal de no haver de viure tan miserablement sol amb si mateix.
I sí, empès per una tarda d’estiu recorregué  un parell de carrers solitaris, gastats d’història.
Remogué les butxaques i comprovà les monedes que li quedaven. Hauria volgut aturar-se en el primer bar que trobés.

–El temps envileix la voluntat! –va gosar dir en veu alta.

(Gairebé tots els darrers estius  havien estat llargs i xafogosos. Algun tro de tant en tant...)