Agredolç

Sovint hi reflexionava molt, fins hi tot quan prejutjava el devenir. Havia estudiat sociologia i li havia servit de poc. Se’n recordava que va ser Eva qui li suggerí aquella feina i que li hauria pogut anar prou bé.  Ella va anar directe al gra.

–Feina? Vés allà  on t’he dit, ja sé que deu ser en el que menys penses, però...

–Sí, la  necessito urgentment , va dir.

Ho havia d’haver sospitat abans. De fet, Eva sabé que ell passava per moments difícils. A grans trets, no ignoraven res l’un de l’altre. Reconeixem els seus tics i el seu vocabulari.

Aquell mateix dia es va preparar;  es va  arreglar els cabells i es va vestir adequadament. Els qui t’han de contractar sempre volen el mateix:  persones responsables, segures de sí mateixes  i sobretot que tinguin experiència.  Era ell, qui menys es  podia esperar trobar-se a ple hivern, que li proposarien una substitució de vigilant en una residència d’avis per l’estiu. Però, després de tres entrevistes successives, passant per   diferents departaments, va  aconseguir el treball.

Així, la seva època agredolça havia començat.  I, malgrat tot, va ser d’allò més fàcil. D’un sol moviment, havia restablert la seva autoritat sobre què havia de fer per a subsistir econòmicament. Així doncs, va agafar una  bossa de paper i la va emplenar de caramels. Va pensar que, amb ells, s’haurien acabat els moments d’angoixa en instants previs a la propera  entrevista.

Sovint hi reflexionava molt, i ara ha decidit sortir a respirar l’olor de l’asfalt i de multitud. Sempre tornava a ser ell mateix al carrer. I aquí continuava, caminant, amb el cigarret cremant, sense cap recurs, ni a fora ni a dins d’ ell.