El temps

–En superfície, un anticicló, amb pressions poc altes, dominaria l'atmosfera del sud-oest del
 continent, segons va informar l’home del temps. I ho va encertar, doncs  els cels van romandre clars o poc ennuvolats sobre el territori. Només hi va haver alguns bancs de boira matinals persistents en els vessants més obacs.

Aquest matí em fa recança tornar. Sé que he de tornar, és necessari, desprès d’uns dies lluny de casa. He vist moltes coses, he llegit llibres que tenia pendents i he retratat les muntanyes que més m’agradaven. També he retrobat amics de la infància, alguns d’ells he tingut, al llarg dels anys,  una estranya relació, un record en la distància, sense haver-nos vist mai més, una vegada acabats els estudis primaris. Molt pocs varem coincidir a la universitat, i amb altres alguna trucada de tant en tant. I de les dones...

Si en parlo,  no és pas perquè tingui la convicció que les conec,  a elles. Algunes  s’han casat i han tingut fills, altres s’han divorciat i s’han tornat a casar.  Una, per exemple, no ha cregut mai en tot això... Una altra pensa que tothom opina de tot,  però ningú explica res. La de més enllà, mai ha suportat els abismes,  diu que ha deixat de ser jove però  que s’havia deixat estimar. La dona que tinc al costat em diu que té teories.

He tingut la sensació que tot retornava, però també he sentit una remor  inefable, que m’ha  descrit meandres opacs. Al tombar la mirada veig l’última corba enfilant-se cap al fiord, sorprenentment estreta. I després  s’allarga un nou silenci...

El sol entra a raig per les finestretes de l’avió.  Tanco els ulls i respiro un aire nou, mentre s’enlaira. Deixo el lloc on la primavera arriba tard, molt tard, doncs els hiverns semblen que no acaben mai. O, si més no, s’assemblen a la idea que abans tenia de totes les illes de  gel. Sempre quedaran algunes hores de sol. La realitat i somni es barregen. No serà la vida un somni, i quan ens morim ens despertem?