Una mimosa als llavis s’esmuny.
I només això, portant un petit farcell
que ressona a metall d’aigua
perpetu.
(I una escletxa de llum... Aleshores esdevé la dilatació infinita.)
Un espai remot i salvatge.
Un viatge lleuger de pedregams.
La veu del desert i el blau cel
quan tot queda enrere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada