Queden lluny les cireres...
Potser és el que havia dit i sentit,
molt abans de l’instant fugaç.
L’instant dels sabors i del mot del desert.
Hi ha llocs que s’esborren
quan tanco els ulls de les paraules
en les profunditats de l’aigua,
en el carrer emblanquinat
i amb la persiana abaixada.
(Però em sento present xerrant amb el gat.)
Això que dic, allò que diré més endavant, si cal
–potser..., quan m’allunyo amb les sabates del vent,
amb les urpes felines dels dies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada