dimarts, 5 de gener de 2010

Quan no tens res a dir




El darrer pòsit adormit i cec del silenci
i de les veus confuses d’un món absent però imaginat.

Si no fos per la "des-figura" així,
quasi una presència incommensurable,
qui sap, si el llenguatge del substrat es desvetllaria.

Aquesta molècula pubescent, de paraula feta gel,
inundant la gruta laberíntica del jo (a les palpentes).